La boja del pou
Açò va anar i era una dona vídua de Picanya. Ella, Pepeta era molt dona de sa casa, tenía uns cabells negres preciosos sempre arreplegats amb dues trenes. I és que ella cada dia anava a agafar aigua al pou. Fins que un dia, fent alló que diguem va vore dins el pou el reflexe d’una dona major al seu costat. Pepeta, es girá a veure si hi havia alguna dona del poble; però no, estava sola.A les hores, Pepeta, sen aná corrent. Al dia següent, Pepeta torná a vore el reflexe, i així li passá durant molts dies. Fins que un dia va decidir parlar amb ell.
-Hol… hola- digué Pepeta amb veu trermolosa- qui… qui eres???? –afegí.
- Doncs, sóc la teua fada madrina Pepeta- Digué aquella dona amb veu alta i clara-.
-Com que la meua fada madrina???- digué Pepeta-
- Sí-Digué la dona.- et donaré felicitat fins que arribe la teua hora-
-I… com et dius?. -Preguntá Pepeta-
-Hem dic Rossana.-Digué aquella dona-.
- Ah… val bo, adeu -digué Pepeta i rápidament sen aná.-
- Espera Pepeta!!!- Digué Rossana-, açó de que m’has conegut no li ho pots dir a ningú o morirás a l’acte.-
- Está bé- digué Pepeta-
Cada dia, Pepeta anava al pou a agafar aigua i parlar amb Rossana, fins que un dia, una veïna de Pepeta la va vore parlar amb “el pou”. I va escampar la noticia per tot el poble. Li deïen la boja del pou.
Així que Pepeta li demaná per favor a Rossana poder revel·lar el secret. Però, Rossana no li deixava.
La pobra de Pepeta, estava molt trista i li ho suplicá a Rossana. Fins que un dia Rossana li digué…
-Está bé, però, abans haurás de passar tres complicades proves.
La primera, lluitar contra el drac que hi viu ací prop, i agafar-li el seu ou d’or.
La segona, obrir l’ou.
I la tercera, tocar l’arpa de la felicitat; la cual només sap el drac on está; i la qual només es deixa tocar per les persones bondadoses de veritat.
Però, no ho oblides, tú sola.
-Está bé, -digué Pepeta-, puc aconseguir-ho.
Pepeta, sabía molt bé a quin drac es refería Rossana. Aixì que no esperá més i sen aná.
Quan ja estava molt a prop de el lloc on hi vivía el drac, Pepeta no va vore el que imaginava que anava a vore (un enorme drac famolenc tirant fum i sofre pel nas i per la boca); si no que va vore un drac molt gran plorant.
Pobret- pensá Pepeta- Vaig a intentar parlar amb ell.-
Ho… hol… hola…- li digué Pepeta al drac- Per què plores?- li preguntá-
En aquell moment, Pepeta pensaba que anava a morir, però, es va sorprendre de que el drac li diguera…
-Doncs plore perque no tinc amics- digué el drac- Tot el món pensa que sóc dolent-
-No hem vas a menjar??- digué Pepeta-
- Per què anava a fer una cosa tán dolenta??- digué el drac-si jo sóc vegetariá.
Pepeta i el drac es feren amics i Pepeta li comentá al drac allò de l’ou.
-És clar –digué el drac- Jo tel deixe-
-Gràcies drac- Et dec una!!. Digué Pepeta.-
I l’obrí. Dins, hi havia un paperet roig possava que li ho havia de entregar a Rossana. I així ho va fer, torná al poble i aná al pou, i li doná l’ou a Rossana.
-Molt bé- li digué Rossana- ara només nessecites l’arpa-
Pepeta, molt contenta, sen aná a veure al seu amic el drac i quant arribá, va vore al seu amic sol i li demaná l’arpa. Però, el drac li digué que mai ningú havia trobat l’arpa, i ell l’únic que li podía dir era que l’arpa estava soterrada baix d’un pomer de la zona.
-Está bé, puc aconseguir-ho- - digué Pepeta-
El que no sabía Pepeta era que aquell terreny estava tot plé de pomers.
I quan ho va vore, no es desesperá. Començá a buscar per un que estava prop d’ella, i res.
A continuació buscá al de la dreta; i res.
Així va buscar en molts pomers difents fins que es va fer fosc.
Al dia següent, continuá cabant. I quan ja estava desesperada, es va posar baix d’un pomer vellet a descansar. En aquell moment, començá a fer molt de vent, i Pepeta s’adormí. Somniá que ella estava tocant l’arpa baix d’un arbre molt vellet, quasi sense pomes. Quan despertá, estava baix d’aquell arbre i amb la má estava tocant algo dur. Escabá baix d’eixe poner i…
Ahí estava l’arpa. Pepeta, no s’ho pensá més i començá a tocar.
Una preciosa melodía soná a l’acte. I després de estar molta estona tocant, la torná a soterrar.
I quan arribá, aná al pou a dir-li-ho a Rossana, pero no hi era. L’unic que veïa al pou era un paper on possava “Jo estic amb tu encara que no hem veges. Rossana” Rápidament, Pepeta va reunir al poble a la plaça major i contá tota la história i al acabar, tot el món començá a riure, però, al dia següent, totes les dones del poble quant miraven dins el pou veïen la Rossana durant uns segons. Des d’aquell moment, ningú torná a riure’s d’ella ni tampoc li tornaren a dir la boja del pou.
FI
Lucia Pascual
